No, seriously: how dirty can a toaster be?

Some of you know I had a little rough time trying to make my new house habitable. Don’t get me wrong: I love it and it felt like home to me since the moment I stepped foot in it. But it was dirty. Very dirty. Everything in the kitchen was covered with a sticky-oily-dusty layer of months, maybe years of disuse or misuse. I cleaned everything.  It took me long afternoons, one after the other, and a long weekend to think everything was usable again. I cleaned every piece of cutlery, every dish, every glass, pan, pot… Cleaned the bathroom before using it (there were some really nice presents in the now-ready-to-throw-away toilet bin, such as orange turning to red cotton swabs stuck in the bottom of the bin and a beautiful used carefree stuck in the top), the floors had huge dustballs and stains… I even cleaned the windows, for fuck’s sake!

And I’ve been living here for quite a while now, it’s been already over a month, and obviously every now and then things get dirty and you don’t always have the time or the will to clean, but today was one of these days when you feel you can’t let it go any longer, you have started feeling unconfortable with all the mess and the dirt going around you and you think, ok, today is the day. And when I clean, I go to great pains to clean properly. I’ve discovered a whole new bunch of shit in a not too obvious place, and that’s understandable. Then I’ve decided to turn the toaster down and… man, I couldn’t believe my eyes! Seriously, how dirty can a toaster be? It had all sorts of things, obviously burnt bread, which is fine, normal for the toaster use, although they were huge burnt pieces of bread (I guess), but it had a whole lot of PLANTS!!!

How do you get all that inside the toaster?

Are you living in a rented house and the toaster was there before you? If everything was dirty the day you arrived, I would have a look inside the toaster, just to check you don’t find, who knows, bugs that eat your bread every morning when you are too sleepy to realize.

I’ll leave you guys with this image… and I’ll get back to cleaning and organizing, hoping I won’t find many other nasty surprises for today.

Have lots of fun. I will certainly do.

First last day of the year working

Este es el primer aňo que trabajo en fin de aňo. Estoy ahora en una oficina casi fantasma, somos dos en estos momentos, otro está haciendo encargos, y aquí estoy yo, sin nada que hacer, sin nadie a quien preguntar, sin conocimientos ni responsabilidades suficientes como para darme trabajo a mi misma y con una eňe que parece extraňa porque no está la normal ni en el insertar símbolos del word.

Puede parecer un poco deprimente. De hecho lo es. El jefe es un apasionado del trabajo, por ponerlo en fino, y nadie tiene una sola fiesta porque sí. Y yo menos, que estoy de aprendiz. Al menos ha aceptado pagarme más el mes que viene y el trabajo que me ofrece, que ya se verá si me lo da o no, es bastante interesante, de hecho, muy interesante. Se trata de comprobar la calidad de los guías espaňoles de la empresa. Primero en Berlín, claro está, y si funciona (o funciono), pues ir también a las otras sedes (Londres, Edimburgo, Hamburgo, Munich, Dublín, Madrid, Tel-Aviv, Jerusalén, París, dentro de poco Barcelona, y quién sabe cuántas otras) a hacer los tours correspondientes y ver qué tal. Otra de las tareas sería la de contratar a personal, algo que siempre me ha llamado la atención.

Puntos negativos también tiene, por supuesto. De buenas a primeras, el mismo jefe, en horario de oficina es un tanto… irrespetuoso en sus comentarios irónicos, alto en volumen y muy convencido de sus convicciones y sus razones. No entraré en más detalles, por si las moscas. Además, la crisis está tocando un poco a todos y aquí no es menos, con lo que las gentes vienen y van. Por suerte, mi perspectiva no es muy diferente, me lo planteo a medio plazo, y cuando me toque irme, pues ya buscaré otra cosa, pero hasta ese momento, a disfrutar.

Al menos todo empieza ya a cuadrar. Ya he conseguido todo lo necesario en mi casa, amigos que ya lo son, otros conocidos que se pueden amistar en poco tiempo, un sitio para acoger a cuantos amigos anteriores se quieran venir, cosa que siempre me ha parecido importante, y un trabajo. Qué más puedo pedir. Bueno, por pedir que no quede, pero en estos momentos estoy entera, contenta, esperanzada y con un tiempo indefinido por delante en una ciudad que me gusta, me da silencio y tranquilidad, y me empezará a dar todas las otras cosas que de ella busco en menos de lo que canta un gallo, cuando todo hay vuelto a sus cauces después de las felices y frías fiestas navideňas y paganas y fiestas al fin y al cabo para todos excepto los tres pringados que estamos aquí en la oficina, y el jefe mismo, que está trabajando, pero en otros lados.

Bueno, parece que puedo haber encontrado un hobby ahora para la próxima media hora (parece, aun no estoy segura) y se trata de acompaňar a alguien a buscar chalecos amarillos, megáfonos, cuerdas, palitos luminiscentes y decoraciones navideňas… parece que la noche de fin de aňo en la fiesta que organiza la empresa puede ser interesante…

Ha nevat per fi

Estem a 23 de novembre i ja ha començat a nevar. Avui era el sopar d’aniversari d’una noia, Lorenza, italiana, a la que gairebé no conec. Sé que treballa en un laboratori i que el seu novio, de cuyo nombre no puedo acordarme, també és italià. Hem anat sopar a una pizzeria italiana que està a dos minuts de casa meva i ha estat prou bé. Després hem anat a prendre algo al bar de la cantonada, també a dos minuts, cinc si volem ser exactes, i després cap a casa. I mentre sortiem de la pizzeria i anàvem cap al bar s’ha posat a nevar. Sí, nevar. Feia tant de temps que no veia nevar… Què maco ha sigut. És molt més agraïda la neu que la pluja, triga molt més en mullar i només mulla si et despistes i no et treus els copos del damunt. Del cabell és difícil treure’ls i si ho aconsegueixes sembla caspa caient del cabell… però de la meva nova jaqueta impermeable salten com puces sense cap tipus de problema.  Què maco. Al matí havia nevat, però sense quallar. Ara sí que ha cuallat. Tinc un parell de fotos amb tota la neu sobre els cotxes, sobre les bicis. I encara estem a 0 graus, encara no ha baixat a temperatura negativa amb coneixement – és a dir, pot ser que hagi baixat, però depenc del termòmetre per saber-ho i només està a casa, així que no ho sé, perquè cada cop que l’he mirat estava a 0.6, 0.2, però encara no he aconseguit veure una temperatura negativa. Però és maco i tot i que el fred es nota, no és tampoc tan traumàtic com ho havia imaginat.  Sobretot per la nova jaqueta, impermeable a l’aigua, al vent i amb forro polar extraible. Com em mola. I bueno, de fet aquesta és tota la noticia: ha nevat i ha quallat.

La meva vida (alemanya) va agafant forma

Hola a tots!

Fa temps que no explico res perquè fins ara no havia tingut tampoc gaire per explicar més que les coses quotidianes que són poc importants. Després del canvi de casa vaig estar a punt d’aconseguir una altra casa, però degut a malentesos culturals va acabar anant a parar a altres mans, amb el que de moment segueixo en aquesta casa enorme buscant pis pel mes que ve. Tinc una casa vista i quasi aparaulada, però encara falten la confirmació i el contracte, així que de moment ho deixarem en dubte.

El que ja no està en dubte és la feina. No tornaré a casa per Nadal: el dia 1 de desembre començo a treballar. De fet encara no serà una feina, tinc dos mesos de prova amb contracte basura (treballar molt i cobrar poc) però és exactament el que havia estat buscant. I molts us preguntareu: ¿què coi estaves buscant si el que tenies clar era que no sabies què fer amb la teva vida? Doncs exactament això: el contracte de pràctiques és per un màxim de dos mesos i es tracta de provar les meves habilitats en les diferents seccions de l’empresa per saber quin puestu m’agrada més, per quin estic més qualificada o què se’m dona millor. L’empresa és de guies turístics, però res a veure amb la meva feina, que serà d’oficina. Però hi ha moltes coses a fer a la oficina i moltes coses per aprendre. Traducció, secretariat, administració i diseny gràfic (!!!) són una mica per sobre les àrees que podré tastar, cadascuna dues setmanes, si no hem trobat ja al primer mes allò que vull fer i allò en el que puc ser útil. És la meva oportunitat: fer de tastaulletes de tot allò que puc fer per guanyar-me la vida. Provar sort i, potser, trobar-la. I després dels dos mesos, treballar amb sou decent. De fet el sou indecent de les pràctiques casi em cobreix els gastos de vivenda, amb el que, si més no, no hi perdo res i guanyo coneixements, propis i aliens, i experiència. Què més vull.

Ara ja només em falta confirmar la casa de somni que tinc mig aparaulada (45 m2, a un carrer tranquil que té de tot, prop del centre, a un barri bonic, verd, benestant…). A veure si també amb la casa tinc sort.

Ja us aniré informant!

Una abraçada molt gran i bon hivern!

Voltes, més voltes, el món va donant vo-oltes…

Son las 7 de la mañana y el día empieza a clarear en Berlín. Tengo un gran tazón de café con leche delante y acabo de empezar la 5a temporada de Stargate SG1. Tengo planes para hoy, pero no sé qué voy a hacer, aun no he dormido y en un par de horas abren las tiendas. Ayer por la mañana cuando me levanté brillaba el sol, y estaba alto, como la mayoría de mis últimos despertares. Hoy me he dado cuenta: estoy viviendo sola.

Estaba pensando en por qué se tiene miedo a la oscuridad, a las cosas ocultas, lo que pueda salir de allá donde no lo vemos. Llevo ya días pensando en el tema, esperando aquel miedo vergonzoso que se apropia de mi en algún que otro momento de soledad oscura (y de oscura soledad, pero este miedo es diferente). Ese miedo, el de la soledad oscura, intentaba a ratos asomar la cabeza (del otro no he sentido ni rastro), pero ni intentándolo he conseguido la sensación de miedo, miedico. He conseguido algun que otro susto, pero relacionado con la idea de persecución y de la paranoia mental que me he podido crear. Pero miedo, no. Qué cosas. Pasear por la casa a oscuras sería un buen ejercicio, pero prefiero no ir trampeando obstáculos invisibles, no por inexistentes sino ocultos a la memoria táctil que aun tengo de mi casa. De la casa de mis padres – “Buh. -Aaaaaaaaaaaah!!!!!!!” Me acuerdo de cuando entraba en casa por la noche y mis padres ya estaban en cama: el ritual tenía los pasos contados. Primero encender la luz del recibidor porque a ciegas cuesta mucho meter la llave en el sitio sin hacer ruido. Pasar las dos vueltas de la llave y dejarla colgando. Apagar la luz del recibidor y dar dos pasos largos hacia la escalera tocando la pared a la altura de la barriga. De ahí, dos opciones: empezar a subir las escaleras a oscuras usando la barandilla como guía o esperar un momento a que se encienda la maldita luz de la escalera. El recorrido se alarga durante unos minutos de sigilosidad extrema, por no molestar, pero estoy convencida de que sabeis de lo que hablo; cada uno tiene el suyo.

El caso es que en eso andaba yo pensando cuando de golpe me he dado cuenta. Algo que sabía pero que se resiste a ser visto con la claridad que requiere, sin darle la importancia que creía y sigo creyendo que tiene:

Estoy viviendo sola.

Vale, no me he puesto en serio a buscar trabajo y hago lo que me apetece cuando me apetece. Antes de cocinar, tengo que limpiar, o tengo que limpiar porque sí, pero es que… para eso prefiero limpiar lo que necesito y lo otro ¡ponerlo en el lavavajillas!

Pero hoy, y esta vez espero tener más éxito en convencerme a mi misma, hoy será mi último día de perreo. Estoy despierta, voy a aprovechar las horas de sol, estar despierta todo el día. Por la tarde es negra noche a las 5 y a la que te despistas tienes que buscar las luces a les palpentes, con lo que será perfecto para irse a dormir pronto después de haber comprado comida, limpiado un poco la cocina y cocinado y, sobre todo, habiendo hecho ejercicio: no me quito la bici de entre las piernas cada vez que salgo de casa. Es el transporte perfecto. Algún día haré un post sobre la bici.

Casa nueva, vida nueva

Os escribo esta vez sentada desde mi nuevo sofa 1, el de la cocina, que tiene tanta historia como años. Delante mío, una mesa robusta de madera, un plato de patatas y cebolla preparadas como para la tortilla, antes del huevo pero con azúcar y un vaso de vino en una cocina gigante. Riesig.

El piso lo tiene todo, todo, todo. Y más. Empezando por una cocina de igual 30 metros cuadrados en un piso de 80. Además, tiene habitación de dormir, escritorio-sala de estar, baño con lavadora y recibidor CON UNA BOLA DE DISCOTECA, pequeñita, pero con iluminación propia. El recibidor también tiene colgador de abrigos, zapatero y dos estanterías llenas de libros y películas para curiosear, leer o mirar. La habitación es pequeñita, una cama, un armario y un par de plantas, además de una cosa de estas para hacer pesas y las pesas. El escritorio-sala de estar tiene un televisor, una estantería con cds, mogollón de elementos decorativos la mar de curiosos y unos ALTAVOCES GUAPÍSIMOS que se conectan, señores, al ipod Y al ordenador con lo que puedo ver Stargate SG1 casi en dobli surraun. Oh yeah.

Oh yeah.

Y más barato que la mayoría de apartamentos de 30 metros cuadrados, precio amigo.

Oooohohohohohou yeah.

H-h-hoooooo. H-h-h-hoo.

Oh yeah.

Ah, sí, lo de vida nueva… Bueno, eso ya otro día… porque… h-h-h-h-hoh, vaya casa.

Oh, sí, el fallo. El fallo es que tiene fecha de caducidad próxima (máximo hasta el 18 de diciembre), pero bueno, hasta entonces, quien se quiera venir, me decís algo!!

I la rutina?

És dimarts i torno a escriure. Ara ja tinc el currículum en alemany quasi acabat, tinc un mòvil alemany, tinc una cita per dilluns per convertir-me en ciutadana berlinesa, tinc un pis meravellós per un preu irrisori per cinc setmanes que van de principis de novembre a mitjan desembre i segueixo amb el tema de les visites.

Pero no tinc rutina. I no sé fins a quin punt és bo. Voldria trobar ja la meravella que busco, el pis perfecte, una feina… però tinc tantes coses al cap tota l’estona que acabo fent més que res les que corren pressa. I la veritat és que cada cop n’hi ha menys, de coses que corren pressa!

Però bueno, temps al temps, que porto dos setmanes i dos dies aquí i no es va fer roma en dos dies, ni en dos setmanes i dos dies. Paciència. I de la rutina ja me’n cansaré quan toqui.

De moment, demà trenco amb la meva rutina de vida i me’n vaig a fer un càsting. En serio? Sí, però de veu. Gràcies a la germana de l’Eli, que és qui m’ha passat la informació. Veure per creure.

Meine Vorstellung

Guten Morgen, meine Damen und Herren,

Sie wissen schon, dass ich keine Ahnung habe, was ich im Leben machen will. Das ist aber einigermaßen falsch. Ich weiss nicht, was ich von Beruf sein will, aber ich weiss, dass ich lernen will. Ich mag Sprachen, ich mag Philosophie, Literatur, Kunst… Mit hilfe der Geistenwissenschaft lässt sich die Welt erklären, aber man sollte auch etwas über Naturwissenschaft wissen. Ich interessiere mich auch dafür. Ich möchte zum Beispiel gern wissen, wie ein rundes Gebäude sich aufrecht halten kann, oder warrum und wie die chemischen Elemente reagieren, oder wie der Teilchenbeschleuniger funktioniert. Und das sind nur einige Beispiele. Ich bin neugierig Ich möchte ein bisschen über alles wissen.

Leider ist unsere Gesellschaft heutzutage sehr spezialisiert. Man weiss fast alles über ein konkretes Thema, aber fast nichts über etwas anderes. Jemand kann zum Beispiel sehr gut in Kunst sein, und nichts über Mathematik wissen.

Jedoch gab es früher Leute, die “alles” wussten: die Weisen. Erinnern Sie sich bitte, zum Beispiel, an den Zauberer Merlin, aus dem Disney Film “Die Hexe und der Zauberer” (auf Englisch “The Sword in the Stone”): er wusste viel über Geographie, Physik, Technologie… Er ist nur eine Fiktive Person, aber er ist durch die Weisen inspiriert.

Doch ich will Ihnen kein Produkt, sondern eine Idee verkaufen: ein neues Modell einer Universität, die Universität 2.0. Eine Universität von der niemand etwas bekommt als Erkenntnis. Eine Universität die nicht der Verlängerung des Lebenslaufes dient, sondern der intellektuellen Bereicherung.

Diese Universität orientiert sich an der ersten Universität, der Bologna Universität: sie wurde im XI Jahrhundert von einige Studenten gegründet, die den Unterricht selbst organiyierten, in Häusern, oder Höfen.

Und das ist genau die Idee: Jemand der sich für etwas interessiert und viel weiss, schlägt ein Thema vor, und auch einen Tag, eine Zeit und einen Ort, um es anderen Leute zu erzählen. Dann wird der Vortrag zum Unterricht. So werden aus Professoren Studenten und aus Studenten Professoren. Man lehrt und lernt. Man kann von Leidenschaftlichen Leuten lernen. Man kann Leute mit denselben Interessen kennenlernen.

In diese Universität gibt es auch die Möglichkeit, praktische Dinge zu lernen oder unterschiedliche Auffassungen zu diskutieren.

Aber ich habe schon ganz lange gesprochen, also wenn Sie mehr über die Universität 2.0 wissen möchten, werde ich gern all Ihre Fragen beantworten. Und wenn Sie Spanisch oder Katalanisch verstehen, dann können Sie auch in die nächste Seite alles finden: http://universitat2punt0.pbwiki.com/

Danke schön für Ihre Aufmerksamkeit.

La teoria de la pluja

Avui he anat en bici a comprar una bici. Per ser mes concrets, he anat en una bici llogada a comprar una bici de segona ma. No n’he trobat cap, malauradament, pero avui he tornat a buscar per internet i he trobat dos llocs mes on pot ser que en tinguin. El preu de la bici que vull es el preu d’una targeta mensual de transports publics, aixi que en principi m’ha de fer molt servei Estic emocionada amb la idea de comprar-me una bici.

L’altre dia l’Anna em va dir que la pluja aqui no es com la pluja a casa, que el paraigües no serveix de gaire, que no es veu gent a les botigues esperant a que pari, que no plou a rafegues sino constant o intermitentment pero majoritariament com plujim. Avui ho he pogut comprovar. De tota la gent que he vist sota la plujeta nomes dos o tres portaven paraigües, i per comprovar-ho he fet el viatge d’anada amb paraigües i el de tornada sense, i el resultat ha estat quasi el mateix. I m’he creat la teoria de la pluja. La teoria de la pluja diu que, sense paraigües, et mullaras tant en bici com caminant. En bici et mullaras mes rapid pero arribaras abans, i caminant trigaras mes a mullar-te, pero pasaras mes estona mullant-te.

I fins aqui la teoria de la pluja.

Bona nit!

Per fi!

Pensava que no arribaria mai… un moment de tranquilitat per poder comensar (no tinc c trencada, accents tambe en faltaran) a reflexionar, a adonarme’n del que he fet.

Porto una setmana i un dia aqui i encara no he parat un moment de pensar en coses practiques, del dia a dia, com que menjar, on he d’anar, com trobar aixo o allo…

El primer dia vaig arribar al migdia, cap a les 2, potser una mica mes tard, amb la MALETA, gran i pesada, i la nona o doia que em va rebre es va quedar a quadres: “tot aixo per una setmana?!?” va dir tota sorpresa pensant que li havia tocat una pija com a hoste. “No, he vingut a Berlin per quedar-me una temporada”. I ella ho va preguntar en alemany, i jo vaig contestar en alemany, i ens vam entendre. Com que portava tot el trajecte de l’aeroport fins a casa pensant en com li fotria el rollo de benvinguda i li explicaria una mica que hi faig aqui, vaig pensar que, bueno, la preparacio havia servit d’alguna cosa.

Despres d’ensenyar-me l’habitacio (enorme, per cert, ja us ensenyare fotos) vaig trucar a casa per dir que havia arribat i que tot be, i me’n vaig anar directa a parlar amb ella per preguntar-li coses de Berlin. Tantes coses li vaig preguntar que em va acabar acompanyant a fer una volteta que va comensar d’hora i va acabar amb un sopar en un restaurant asiatic, les dues baldades de tant caminar.

Quan vaig tornar a l’habitacio me’n vaig adonar: tota aquella estona haviem estat parlant en alemany!! Mai havia parlat mes de 5 minuts seguits en alemany. Sembla conya, pero estic 80% convensuda. L’unica vegada que l’he necessitat de debo va ser a casa dels pares d’un amic alemany que no parlaven cap altre idioma i ho vaig intentar. Mira que feia fred, pero vaig suar com una porca a cada maleida frase.

Al mati següent vaig comensar el que seria un dels cursos pitjor descrits que he fet mai. Kommunikationstrainig für den Beruf. La descripcio explicava coses de com fer una entrevista de treball, com presentar el curriculum, com moderar una reunio… i bueno, si que es van tocar aquests temes, deu minuts el primer, uns altres deu el segon. I el tercer, juntament amb tot tipus de situacions mooooooooolt educades i correctes, tipus: hi ha hagut un malentes perque l’altra persona no t’ha entes, has de dir “perdoni voste, crec que ho he formulat d’una forma equivocada… o ”li faria res que li fes una pregunta?”, aquest tipus de coses es el que va ocupar les 39 hores i mitja restants de classe. Cada dia de 9 a 5 amb un descanset restrenyit per dinar a la vora i tornar corrents amb ganes de migdiada, o de digerir tan sols. Una cosa realment bona va ser el cafe i les pastes, i sucs, i fruites, i galetes que ens deixaven i renovaven cada dia durant les 8 hores de curs, i que el primer i l’ultim dinar van ser de franc (pagans previament amb el curs, s’enten). Tambe la gent, que per gran que fos, que ho eren, tenien tots el seu que, sobretot la multiculturalitat: 2 italianes, 2 brasilenyes, 1 polaca, 1 rusa, 1 lituana (crec, d’un lloc pronunciat [litaun] en alemany), 1 sueca d’un ministeri, 1 japonesa i un noi de Malaga – i com vam ser un mes dels que ens havien promes, mes menjar gratis!!

A part del curs, el mateix dilluns vaig comensar ja la vida cultural berlinesa i vaig anar a l’Instituto Cervantes, on ara estan fent un cicle de cinema catala, a veure Salvador Puig Antich, presentat pel xaval actor, el director, una germana de’n Salvador i el director de l’Instituto, que insistia en dir-li [Puic Antics] o alguna cosa semblant i contundentment erronia. Despres d’una introduccio forsa interessant i polititzada van posar la peli. Tots sabem la historia de’n Puig Antic, i be, la pelicula es forsa dura, tragica, tot i que el mal el fa la ultima mitja hora. I despres hi va haver temps no per cansons d’amor, sino per un pica pica de tapes i vi i socialitzacio, pero a mi, personalment, la peli em va deixar tan copsada que vaig decidir marxar abans que s’encenguessin de nou els llums. Si, vaig fugir.

A casa ja, dimarts i dimecres vaig buscar pis, cotillejar en els llocs on ofereixen feina, organitzar-me l’habitacio, fer els deures i tantes altres coses tan necessaries, i per la nit a xerrar amb la meva companya de pis, la Susanne. Un dia fins la una, l’altre fins les tres… sempre hi ha coses a parlar, te una paciencia de santa amb les meves mancances lingüistiques i, bueno, es un tresor, es pot parlar de tot amb ella i em cuida moltissim. Ja el segon o el tercer dia em va dir que li agradava que estigues per aqui i que si volia em podia quedar fins a finals de novembre, que li venia un amic a passar una temporada, pero que fins aleshores no tenia cap problema en que em quedes. Per aixo estic avui dilluns encara en aquesta casa tan maca.

Dijous i divendres vaig anar al cine amb els del curs, a veure pelis alemanyes en alemany. Dijous en vam veure una sobre uns terroristes alemanys, el nom dels quals m’es impossible de recordar en aquests moments (si, si, son aquells…) i la veritat es que la peli es interessant, pero dura mes de dues hores de qüestions politiques, bastantes de les quals (crec que) incoherents (ho crec perque no ho vaig entendre tot, obviament), pero a mes els personatjes eren poc creibles: la mes revolucionaria era tambe la mes fashion, portava maquillatge durant tota la pelicula i parlava com en una peli erotica. El mes revolucionari no podia argumentar les coses sense fotre uns crits de cal deu i es comportava de manera erratica i maleducada amb tot i amb tothom, i nomes es calmava quan la seva noia, la revolucionaria, li deia “Baby, tranquil”. I l’altra dona revolucionaria pero no tant li diuen que ha de deixar a les filles a un camp i que no les tornara a veure en la vida i ni s’inmuta, l’altra dona contesta “ho acceptem”, i au, cap a casa. El problema mes gran, per aixo, es que no vaig entendre el penultim tros de la pel.licula, amb lo qual el final va quedar totalment a l’aire perque era conseqüencia directa de l’anterior. Terrible. I ho tornaria a fer, a veure si casco mes el que diuen. L’altra peli, la de divendres, que era la que haviem anat a veure en un principi, es diu Die Entdeckung der Currywurst, La invencio del Currywurst, tipica saltxitxa (?) alemanya amb salsa de curry y ketchup, i el que pensavem que era una comedia va resultar una historia d’amor sense gaire txitxa (?) i poca sal (ui, que bona la broma: sal-txitxa jaja). Total perque cap al final de la pel.licula a la dona se li cau una capsa de les mans on porta ketchup i curry, s’embruta la ma amb la barreja, ho tasta, i batua l’olla!! S’inventa el Currywurst!!

Dissabte vaig coneixer a la germana de la Eli, que fa quasi 4 anys que viu per aqui, i despres d’anar a fer un cafe em va portar amb les seves amigues doctorandes o post-doctorandes i els seus novios respectius (curios, no?) i vam sopar a un mexica anomenat La Paz. L’Anna va riure quan vaig dir que sonava molt interessant quan parlaven de cultius d’anticossos i dels problemes que tenien en trobar unes coses i altres, pero jo ho deia de debo, em va semblar al.lucinant, d’un moment al següent la conversa derivava en qüestions cientifiques sobre cors, cervells i laboratoris i despres tornaven a que si hi ha una radio amb musica grega. Va ser molt interessant i eren tots molt macos i molt multiculturals tambe. Amb aquests parlavem tots angles.

Va, que ja acabem, quina paciencia teniu alguns… (ja se, llegir en diagonal per aquests casos funciona, pero necessito deixar constancia en algun lloc del que he fet, i si algu s’ho vol llegir, pos millor que millor, pero si no tampoc em tallare les venes… o si?)

Total, que ahir, ja era diumenge i ja feia una setmana sencera que estava aqui i vaig anar a veure dos pisos. Un era percios, perfecte i meravellos, pero sense mobles, amb lo qual el lloguer puja molt de preu si comptes que t’has de comprar un llit per 6 mesos o un any, o una rentadora, i pujar-ho tot a un 4t pis sense ascensor i amb escales complicades… L’altre, petitet, acollidor, davant d’un parc i dins d’un pati interior calmat i ple de plantetes maques, que no es veuen ni els contenidors. L’unica pega, que no te rentadora, pero tot el demes ja ho te, i bueno, una mica car, pero ve amb tot inclos… s’ha de pensar. I despres vaig veure una peli sueca doblada en alemany i vaig entendre fins i tot les bromes!

I avui la Susanne ha marxat a visitar a sa mare, per aixo ara no estic a la cuina xerrant, i jo he llogat una bicicleta per anar fins a l’embaixada, que estava tancada, i m’he comprat un mobil alliberat per 30 € i ara nomes em falta comprar-me una targeta de pre-pago (?) i seguir intentant trobar casa, i feina i ara tambe, com a ultima decisio, comprarme una bicicleta de segona ma, perque es va rebe en bicicleta quan tens carril propi, semafors propis i ciutadans civilitzats que respecten els carrils especials tant al carrer com a la vorera… tot i que avui he vist un paio que ha llensat desde una finestra una ampolla de plastic plena d’aigua i amb trossos de pastanaga (???????) al cap d’un grup de persones i li ha donat al cap a una pobra nena que s’ha quedat a quadros.

El passeig en bici ha estat meravellos. La setmana ha sigut plena. Impactant. Berlin es gran i acollidor. No ha fet gaire fred encara, s’esta prou be, avui feia fins i tot sol, un sol blanc i lluent, ben encegador. I hi ha tantes coses maques, i rius, i escultures, i parcs magnifics… Com avui no estava oberta l’embaixada, dema hi he de tornar a anar, amb la bici!!! I anire amb la bici a comprar-me una bici. Com molen les bicis.

I bueno, aixo es tot, de moment. Ara a organitzar-me el dia de dema i a veure que mes he de fer aquesta setmana. I un dia d’aquests penjare la meva Vorstellung (presentacio) que tots van fer sobre les empreses i jo vaig fer sobre la Universitat 2.0, per recordar vells temps i tornar-li a donar vida a la iniciativa, si es pot.

I un altre dia us parlare del meu nou orgull, el fet de que PUC parlar alemany. Pero sera un altre dia. Bona nit!