Las 4 de la tarde.

Se oye una ambulancia a lo lejos, rompiendo el silencio de la ciudad. Un silencio aquí insólito, debido no tanto a la hora, o al día incluso, cuanto a que es puente y está vacía. Estaría incluso preciosa si no fuera por toda la mierda que acumuló durante la verbena.

Y aun así, me gusta, mi ciudad. Estoy en la avenida Brasil y apenas hay gente paseando, nadie sentado en los bancos, pocos coches, pocas motos, algún que otro autobús.

Cuanto más tarde, más gente. En estos momentos entiendo el porqué del espíritu mediterráneo, de la siesta, las tiendas que abren a las 5.

Una suave brisa, cálida pero no tórrida, intenta remover las florecillas anaranjadas del suelo, pero están demasiado repegadas por la humedad del ambiente.

Se oye a un vecino hablar por teléfono desde el balcón de su casa y la canción del silbido resuena en mi cabeza. Veo los colores, verde y rojo, rojo del óxido súmamente estético de los adornos del paseo y recuerdo con contrariedad que mi vida, últimamente, pasa en castellano. Va disminuyendo el catalán y desaparece el inglés. Día a día los sigo tocando, esos y el alemán, que será prioridad en nada, y el francés, que preveo quearé en mi memoria hasta quién sabe cuándo, a no ser que escoja, por enésima vez, ocupar mis mañanas los sábados. Eso implica por supuesto una responsabilidad para con los viernes noche y los fines de semana enteros.

La montaña. Vería el Tibidabo de no ser por un enorme anuncio del Grupo Vitalicio y el más grande aun edificio de La Caixa.

Las cinco.

El tiempo me vuela escribiendo. La mayoría de vosotros no sabéis que yo rehuyo la escritura. Llevo toda mi vida negándola, con los diarios muertos, con historias inacabadas, con ideas perdidas entre los aires y sin ideas. Y sin embargo, héme aquí con una bitácora que actualizo más que a diario. Pero no estoy preparada para aceptar mi nueva posición pro-escritura, abandonar la anti-escritura. Llevo muchos años con esa máscara y mil trozos de barro quedan apegados en la cara, en las grietas, los poros, las fisuras… y quitársela conlleva toda una filosofía, el reconocimiento del paso del estado freudiano de “querer matar al padre” a un complejo de Electra no menos freudiano.

Abrir los ojos. Despertar. Un nuevo día, un nuevo mundo. Un mundo que se abre lleno de cultura, de interés, de mil cosas maravillosas, pero también de responsabilidad, de actuar de acuerdo a todas mis ideas y opiniones, de hacer lo que yo considero correcto y luchar por la causa (se podría ver como dar la vida por algo, Don Alberto, sólo que menos extremo y menos romántico). El despertar de un sueño pasivo y caer en otro, activo, fundado, estable a base de la estabilidad propia e individual, el momento para cambiar las cosas, no sólo de uno mismo sino de alrededor. El paso a la acción tras mucha reflexión, que continúa mano a mano con la acción. ¿Ha llegado el momento?

Hoy es Barcelona, mañana Viena y pasado quién sabe. Pero ahora ya soy yo.

01 junio de 2005

Soñé que volvía y que lo encontraba todo como lo había dejado. Soñé al perro en la bañera, el libro en la cama y mi cabeza en su sitio. Tu no estabas y yo era feliz. Luego llegaste de su mano contando en voz alta, números, sílabas, dedos. Y te escondiste en el balcón justo antes de saltar.

Pero entonces fui yo quien saltó, y quien repitió, dentro del sueño, mi sueño de infancia y el de tantos otros. Justo antes de llegar al suelo reprendía el vuelo. Muchos despertaban con el pánico de la caída, yo siempre aguardaba la salvación, y aprendía a volar a ras de tierra, a veces incluso lo rozaba, con la mano, con la cara, con el pelo… como cuando buceas por una piscina palpando suavemente el fondo con la punta de los dedos. A partir de ahí, a veces antes, a veces después, despegaba paulatinamente, alejándome de la tierra con precaución, hasta que me sentía suficientemente segura como para hacer acrobacias en el aire.

En esta ocasión aterricé al lado de un edificio, en una terraza con una escalinata que subía a otra. Reconocí la segunda entrada de mi vieja escuela, entre la ‘pineda’ y la ‘terrassa’ y algunos de los personajes que habían llegado ahí igual que yo, a lo Son Goku. Estábamos todos curiosamente subidos a andamios, esperando algo que no venía y que yo no alcanzaba a saber qué era.

Y vino de golpe: una inundación que no se llevó los andamios ni a nosotros, que tampoco podíamos evitarla ni ayudar en nada; mirábamos atentos. Vimos cómo la ola se llevaba la pineda: toda la pinaza acumulada en montoncitos de niños que habían estado jugando allá, los montículos de arena mojados preparados para hacer bolitas y tirarlas al ’sorral’, donde se quedaban pegadas si las tirabas con fuerza, las barras de madera cuidadosamente colocadas para que las lluvias y los vientos no se llevaran toda la arena… Era como si se llevara mis recuerdos, mi infancia… todo…

Pero pasó la ola y lo dejó igual, pero limpio y reluciente. Bajé del andamio como si ya no pudiera volar, es decir, por las escaleras (‘I believe I can fly, I believe I can touch the sky…’) y cuando toqué suelo hubo sorpresa. No llevaba zapatos, pero, a diferencia de mis sueños de infancia, no me incomodaba: me hacía sentir bien.

Me encontré en una calle que me resultaba familiar pero que no podía localizar, una calle que llevaba a una playa paradisíaca, de arena blanca, de agua transparente, sin gente, con calor y confort… sin moverme yo, la playa vino a mi. Recordé: Caloundra. La había localizado. Supuse que encotraría allá a un chico que había conocido por la zona, y mientras hacía una serpiente de arena dentro del agua, me encontró un alemán, amigo, que volvía a casa caminando. A su casa de Alemania. Le acompañé un trozo de camino, primero caminando, luego en la parte de atrás de su furgoneta amarilla sin conductor. Charlando, contándonos todo lo que habíamos pasado los últimos tiempos sin el otro. En Suiza, Grindelwald, la furgoneta había desaparecido y continuábamos la marcha sin tocar el suelo, caminando entre algodones. Él se despidió con un abrazo, prometiéndome volver a vernos, en Viena.

Luego desperté, de vuelta en Barcelona, y recordé todo aquello que había vivido, las experiencias a las que remitía el sueño, la gente a la que había visto y la gente a la que hacía años que no veía. Regresé a mi vida, mi rutina, mi monotonía alegre aun cuando melancólica, la belleza cotidiana, y entendí que ese sueño cerraba una etapa y acababa una crisis, y abría un futuro de esperanzas palpables en un día a día presente y feliz.

–

Siguiente: Barcelona a 25 de junio de 2005

20 de maig de 2005

M’hi vaig acostar per casualitat, mentre m’allunyava del grup d’amics que jugavem a fet i amagar, òbviament buscant algun lloc on passar desapercebuda. I me’l vaig topar.

Era un home, o un noi, o el que fóra aquest personatge gairebé informe, gairebé incolor, gairebé impalpable. Estava perdut al mig del parc, no sabia on era i no en podia sortir. Era un perdut, semblant a tots aquells altres tan típics del parc en qüestió (llegeixi’s ‘pajeros’, yonkis i allò que s’ha donat en anomenar ‘desperdicis de la societat’). Però ell era diferent.

La meva inocència i bona fe em va dur a parlar-li en lloc de fugir corrents, a diferència de tots els altres nens que havien vist situacions semblants en els darrers anys (encara em pregunto què hi pinten nens de menys de 10 anys jugant a fet i amagar en aquell parc tan degradat, tot i que ben cert és que hi vam passar tots grans estones allà).

La meva inocència i la meva bona fe em feien preguntar-me què feia un home com aquell, amb cara de bona gent però molt cansat, darrere uns matolls. Vaig veure que s’estava medicant i vaig pensar que estaria malalt, perquè als nens malalts els posen injeccions i ell se n’estava posant una. Ell era prou gran per posar-se-la solet. Quanta admiració que vaig sentir per aquell home que, tot i estant malalt, volia passar l’estona al parc, jugant, contemplant la bellesa de Barcelona des del punt més allunyat i sa que coneixia de la ciutat: el parc de l’Oreneta. I no tenia por de posar-se la injecció! (A mi m’esporuguien les agulles, recordo haver estat fugint del metge en una sala de menys de 15 metres quadrats per tal que no em posessin la vacuna… al final sempre guanyaven ells…)

El vaig saludar i li vaig preguntar si li feia res que em quedés amb ell, ja que era un dels millors amagatalls que hi havien per la zona i ens havien dit, els professors, que si ens allunyavem molt ens trobariem a gent ‘dolenta’. Es va acabar de posar la injecció i em va dir que no passava res, que em podia quedar. Em va preguntar el nom i l’edat i que què hi feia una nena com jo en un lloc com aquell. No vaig acabar d’entendre que sigués extrany que una nena com jo estigués en un parc com aquell, amb atraccions per nens i al costat de l’escola, però igualment li ho vaig explicar. Quan vaig acabar, em va preguntar per la meva vida i li vaig explicar en curt, si és que la vida d’una nena es pot explicar d’altra manera. Jo, en part per curiositat, en part per educació, vaig preguntar per la seva vida. Potser hauria desitjat que em rescatessin, que em juressin que no era veritat, que no hi havia tanta maldat al món, potser ho hauria desitjat si hagués entès en aquell moment aquella realitat. Però vaig trigar molts anys en entendre-ho.

Era d’una terra llunyana però no fantàstica. A diferència dels nens i dels contes, no explicava el seu naixement ni l’entorn familiar. Va anar directe al començament del que recordava, directe a la història de dolor, humiliació, desamor. Havia començat molt jove i va acabar malament. Va gravar conceptes tan durs a la meva ment que mai ningú ha pogut borrar, conceptes massa dolorosos per explicar. Conceptes que no haurien d’exisitir. Jo escoltava, ell parlava. No parlava per mi, ho feia per treure de dins tot allò que mai ningú s’havia dignat a escoltar, tot aquell mal que mai no havia gosat treure, totes aquelles llàgrimes que mai no havien arribat a vessar, tota la ràbia, continguda només per aquella medecina injectada i d’altres de semblants, igualment efectives, igualment adictives.

ADICCIÓ. Adicció. Ell l’estava superant, em va dir (aleshores ja sí, parlant-me a mi). Però era dur. L’adicció era tan dura com la seva història, o més, i hi havia un cercle viciós de causes i conseqüències entre les dues. Jo no sabia què era l’adicció o què provocava, però la història era realment impactant i vaig poder fer-me’n una idea. Deia que no podia deixar de pensar en ella; ho deia tremolant en ple matí primaveral. Ho deia i ho repetia, i tornava a plorar mig amagant-se’n, avergonyit. Li vaig agafar la mà i li vaig acariciar la cara, com havia vist fer a les mares amb els nens que ploren; el vaig abraçar. Ell va deixar la vergoña a l’oblit i es va desfer en plors durant una bona estona, per després, assossegat, deixar entreveure un trist però sincer somriure, amb els ulls brillants, amb inesperada tranquilitat interior. Un paisatge que només s’enterbolia pel seu estat físic: el negre de les seves dents corcades per la medecina era el més impactant; els braços no tenien múscul, només ossos recoberts per massa pell, acabats en unes mans llarguerudes i primes, però gens àgils; els ulls enfonsats enmig de les coves, ennegrides per la manca de son i de tranquilitat.

No podia oblidar-la. No podia oblidar-la. Era el seu ídol. Aleshores vaig entendre que parlava del seu ídol i em vaig quedar amb el concepte, però no amb la paraula que havia utilitzat, que en aquell període era un sinònim en qualsevol context: l’heroïna. També va parlar de les ganes de viure i les ganes de morir, de la necessitat de morir, de la mort i de la inconsciència, de tornar a començar i fer-ho tot bé, de canviar el passat, de canviar el present i de canviar el futur, de la necessitat de morir per reviure amb més ganes. De les ganes de viure. De com n’era d’extrany el món i de si existia Déu, de si hi havia bondat més enllà de la infància, de si hi havia justicia i llibertat. Moltes filosofades. Vaig entendre només la més propera, la de Déu (tot i que les altres se’m van quedar arraconades al subconscient fins que les vaig recuperar, en un somni, durant una mala època). Els altres nens feien la comunió aquell any. Jo no podia i no sabia ben bé ni perquè, ni perquè no, només que no estava batejada i no faria la comunió. I de Déu, m’havien parlat de la seva bondat, de les seves propietats, dels seus miracles i de que “fóu el creador”.

Després d’un moment de silenci vaig recordar perquè estava allà, en aquell amagatall, i me’n vagi adonar que feia potser massa estona que hi era. Vaig acomiadar-me de l’home, que em va agraïr molt l’estona que li havia dedicat (tampoc vaig entendre perquè: des del punt de vista del món utòpic i feliç dels nens no s’entén que algú no tingui ningú amb qui parlar). Vaig marxar amb els amics, que encara buscaven a alguns amb més paciència. Mai els vaig explicar la història, com mai vaig tornar a veure a l’home, tot i que vaig tornar sovint a l’amagatall, sempre amb l’esperança de retrobar-lo. Havia començat un canvi.

La primera setmana després de l’home, els professors van estar molt contents amb mi perquè em portava bé a classe, no parlava i no saltava, ni cridava, ni corria ni esbalotava. Les preguntes que em corrien em sobrepassaven. Vaig tornar a ser qui era abans de l’home, sentint un racó de frustració cada cop que tornavem al parc.

Un dia vaig tenir un somni. Ja no era tan nena, tenia més coneixements, més inquietuds i més fonts. Ja no era una nena. Vaig recordar la història, del principi al final, paraula a paraula, i ho vaig entendre. I vaig tornar a fer-me les mateixes preguntes, i a preguntar als altres, i a replantejar-me el tot.

Un dia vaig tenir un somni i ja no el busco. Ja no busco a Déu. El vaig trobar i no em va caure bé. Hauria fet Déu a l’home i l’home a Déu perquè veiéssin que si un existia, l’altre no podia existir; si Déu era omnipotent i omniscient, sabia la història i no havia fet res per evitar-la, per tant quedava descartat que fós bo. I si per alguna qüestió s’ho havia merescut (cosa que no quadrava amb el relat, però si tot i així havia tingut alguna culpa), Déu no era tan benevolent com el pintaven, ni tan bondadós, ni tan clement, ni compassiu. I l’home existia, i la seva història era real, molt més real que la bíblia.

–

Siguiente: Sueño