Pensava que no arribaria mai… un moment de tranquilitat per poder comensar (no tinc c trencada, accents tambe en faltaran) a reflexionar, a adonarme’n del que he fet.
Porto una setmana i un dia aqui i encara no he parat un moment de pensar en coses practiques, del dia a dia, com que menjar, on he d’anar, com trobar aixo o allo…
El primer dia vaig arribar al migdia, cap a les 2, potser una mica mes tard, amb la MALETA, gran i pesada, i la nona o doia que em va rebre es va quedar a quadres: “tot aixo per una setmana?!?” va dir tota sorpresa pensant que li havia tocat una pija com a hoste. “No, he vingut a Berlin per quedar-me una temporada”. I ella ho va preguntar en alemany, i jo vaig contestar en alemany, i ens vam entendre. Com que portava tot el trajecte de l’aeroport fins a casa pensant en com li fotria el rollo de benvinguda i li explicaria una mica que hi faig aqui, vaig pensar que, bueno, la preparacio havia servit d’alguna cosa.
Despres d’ensenyar-me l’habitacio (enorme, per cert, ja us ensenyare fotos) vaig trucar a casa per dir que havia arribat i que tot be, i me’n vaig anar directa a parlar amb ella per preguntar-li coses de Berlin. Tantes coses li vaig preguntar que em va acabar acompanyant a fer una volteta que va comensar d’hora i va acabar amb un sopar en un restaurant asiatic, les dues baldades de tant caminar.
Quan vaig tornar a l’habitacio me’n vaig adonar: tota aquella estona haviem estat parlant en alemany!! Mai havia parlat mes de 5 minuts seguits en alemany. Sembla conya, pero estic 80% convensuda. L’unica vegada que l’he necessitat de debo va ser a casa dels pares d’un amic alemany que no parlaven cap altre idioma i ho vaig intentar. Mira que feia fred, pero vaig suar com una porca a cada maleida frase.
Al mati següent vaig comensar el que seria un dels cursos pitjor descrits que he fet mai. Kommunikationstrainig für den Beruf. La descripcio explicava coses de com fer una entrevista de treball, com presentar el curriculum, com moderar una reunio… i bueno, si que es van tocar aquests temes, deu minuts el primer, uns altres deu el segon. I el tercer, juntament amb tot tipus de situacions mooooooooolt educades i correctes, tipus: hi ha hagut un malentes perque l’altra persona no t’ha entes, has de dir “perdoni voste, crec que ho he formulat d’una forma equivocada… o ”li faria res que li fes una pregunta?”, aquest tipus de coses es el que va ocupar les 39 hores i mitja restants de classe. Cada dia de 9 a 5 amb un descanset restrenyit per dinar a la vora i tornar corrents amb ganes de migdiada, o de digerir tan sols. Una cosa realment bona va ser el cafe i les pastes, i sucs, i fruites, i galetes que ens deixaven i renovaven cada dia durant les 8 hores de curs, i que el primer i l’ultim dinar van ser de franc (pagans previament amb el curs, s’enten). Tambe la gent, que per gran que fos, que ho eren, tenien tots el seu que, sobretot la multiculturalitat: 2 italianes, 2 brasilenyes, 1 polaca, 1 rusa, 1 lituana (crec, d’un lloc pronunciat [litaun] en alemany), 1 sueca d’un ministeri, 1 japonesa i un noi de Malaga – i com vam ser un mes dels que ens havien promes, mes menjar gratis!!
A part del curs, el mateix dilluns vaig comensar ja la vida cultural berlinesa i vaig anar a l’Instituto Cervantes, on ara estan fent un cicle de cinema catala, a veure Salvador Puig Antich, presentat pel xaval actor, el director, una germana de’n Salvador i el director de l’Instituto, que insistia en dir-li [Puic Antics] o alguna cosa semblant i contundentment erronia. Despres d’una introduccio forsa interessant i polititzada van posar la peli. Tots sabem la historia de’n Puig Antic, i be, la pelicula es forsa dura, tragica, tot i que el mal el fa la ultima mitja hora. I despres hi va haver temps no per cansons d’amor, sino per un pica pica de tapes i vi i socialitzacio, pero a mi, personalment, la peli em va deixar tan copsada que vaig decidir marxar abans que s’encenguessin de nou els llums. Si, vaig fugir.
A casa ja, dimarts i dimecres vaig buscar pis, cotillejar en els llocs on ofereixen feina, organitzar-me l’habitacio, fer els deures i tantes altres coses tan necessaries, i per la nit a xerrar amb la meva companya de pis, la Susanne. Un dia fins la una, l’altre fins les tres… sempre hi ha coses a parlar, te una paciencia de santa amb les meves mancances lingüistiques i, bueno, es un tresor, es pot parlar de tot amb ella i em cuida moltissim. Ja el segon o el tercer dia em va dir que li agradava que estigues per aqui i que si volia em podia quedar fins a finals de novembre, que li venia un amic a passar una temporada, pero que fins aleshores no tenia cap problema en que em quedes. Per aixo estic avui dilluns encara en aquesta casa tan maca.
Dijous i divendres vaig anar al cine amb els del curs, a veure pelis alemanyes en alemany. Dijous en vam veure una sobre uns terroristes alemanys, el nom dels quals m’es impossible de recordar en aquests moments (si, si, son aquells…) i la veritat es que la peli es interessant, pero dura mes de dues hores de qüestions politiques, bastantes de les quals (crec que) incoherents (ho crec perque no ho vaig entendre tot, obviament), pero a mes els personatjes eren poc creibles: la mes revolucionaria era tambe la mes fashion, portava maquillatge durant tota la pelicula i parlava com en una peli erotica. El mes revolucionari no podia argumentar les coses sense fotre uns crits de cal deu i es comportava de manera erratica i maleducada amb tot i amb tothom, i nomes es calmava quan la seva noia, la revolucionaria, li deia “Baby, tranquil”. I l’altra dona revolucionaria pero no tant li diuen que ha de deixar a les filles a un camp i que no les tornara a veure en la vida i ni s’inmuta, l’altra dona contesta “ho acceptem”, i au, cap a casa. El problema mes gran, per aixo, es que no vaig entendre el penultim tros de la pel.licula, amb lo qual el final va quedar totalment a l’aire perque era conseqüencia directa de l’anterior. Terrible. I ho tornaria a fer, a veure si casco mes el que diuen. L’altra peli, la de divendres, que era la que haviem anat a veure en un principi, es diu Die Entdeckung der Currywurst, La invencio del Currywurst, tipica saltxitxa (?) alemanya amb salsa de curry y ketchup, i el que pensavem que era una comedia va resultar una historia d’amor sense gaire txitxa (?) i poca sal (ui, que bona la broma: sal-txitxa jaja). Total perque cap al final de la pel.licula a la dona se li cau una capsa de les mans on porta ketchup i curry, s’embruta la ma amb la barreja, ho tasta, i batua l’olla!! S’inventa el Currywurst!!
Dissabte vaig coneixer a la germana de la Eli, que fa quasi 4 anys que viu per aqui, i despres d’anar a fer un cafe em va portar amb les seves amigues doctorandes o post-doctorandes i els seus novios respectius (curios, no?) i vam sopar a un mexica anomenat La Paz. L’Anna va riure quan vaig dir que sonava molt interessant quan parlaven de cultius d’anticossos i dels problemes que tenien en trobar unes coses i altres, pero jo ho deia de debo, em va semblar al.lucinant, d’un moment al següent la conversa derivava en qüestions cientifiques sobre cors, cervells i laboratoris i despres tornaven a que si hi ha una radio amb musica grega. Va ser molt interessant i eren tots molt macos i molt multiculturals tambe. Amb aquests parlavem tots angles.
Va, que ja acabem, quina paciencia teniu alguns… (ja se, llegir en diagonal per aquests casos funciona, pero necessito deixar constancia en algun lloc del que he fet, i si algu s’ho vol llegir, pos millor que millor, pero si no tampoc em tallare les venes… o si?)
Total, que ahir, ja era diumenge i ja feia una setmana sencera que estava aqui i vaig anar a veure dos pisos. Un era percios, perfecte i meravellos, pero sense mobles, amb lo qual el lloguer puja molt de preu si comptes que t’has de comprar un llit per 6 mesos o un any, o una rentadora, i pujar-ho tot a un 4t pis sense ascensor i amb escales complicades… L’altre, petitet, acollidor, davant d’un parc i dins d’un pati interior calmat i ple de plantetes maques, que no es veuen ni els contenidors. L’unica pega, que no te rentadora, pero tot el demes ja ho te, i bueno, una mica car, pero ve amb tot inclos… s’ha de pensar. I despres vaig veure una peli sueca doblada en alemany i vaig entendre fins i tot les bromes!
I avui la Susanne ha marxat a visitar a sa mare, per aixo ara no estic a la cuina xerrant, i jo he llogat una bicicleta per anar fins a l’embaixada, que estava tancada, i m’he comprat un mobil alliberat per 30 € i ara nomes em falta comprar-me una targeta de pre-pago (?) i seguir intentant trobar casa, i feina i ara tambe, com a ultima decisio, comprarme una bicicleta de segona ma, perque es va rebe en bicicleta quan tens carril propi, semafors propis i ciutadans civilitzats que respecten els carrils especials tant al carrer com a la vorera… tot i que avui he vist un paio que ha llensat desde una finestra una ampolla de plastic plena d’aigua i amb trossos de pastanaga (???????) al cap d’un grup de persones i li ha donat al cap a una pobra nena que s’ha quedat a quadros.
El passeig en bici ha estat meravellos. La setmana ha sigut plena. Impactant. Berlin es gran i acollidor. No ha fet gaire fred encara, s’esta prou be, avui feia fins i tot sol, un sol blanc i lluent, ben encegador. I hi ha tantes coses maques, i rius, i escultures, i parcs magnifics… Com avui no estava oberta l’embaixada, dema hi he de tornar a anar, amb la bici!!! I anire amb la bici a comprar-me una bici. Com molen les bicis.
I bueno, aixo es tot, de moment. Ara a organitzar-me el dia de dema i a veure que mes he de fer aquesta setmana. I un dia d’aquests penjare la meva Vorstellung (presentacio) que tots van fer sobre les empreses i jo vaig fer sobre la Universitat 2.0, per recordar vells temps i tornar-li a donar vida a la iniciativa, si es pot.
I un altre dia us parlare del meu nou orgull, el fet de que PUC parlar alemany. Pero sera un altre dia. Bona nit!
Berlín