Això està sent més llarg del que esperava. Cada pas es pren el seu temps i el temps no em deixa superar les fases.
Però les fases se succeeixen i aquí estic, un dimarts per la tarda com qualsevol altre, davant l’ordinador. El dia: he anat a treballar de 10 a 2 perquè ahir vaig fer moltes hores i demà ja no hi torno. No per les hores, és que ho he deixat. Feia dies i dies que ho sabien ells i més que ho sabia jo, però ara, plas, cau fent enrenou, i m’espanta. “-Buh. -Aaaah!” …i bot al cor.
Ara torna a pensar en tot allò que has de fer en aquestes menys de dues setmanes que tens per devant (!!), en tota aquella gent de qui et vols acomiadar, en tota aquella gent que fa tant de temps que no veus que tampoc hi trobes el sentit en quedar ara si, total, ja marxes, però que vas pensar en algún moment que la trobada estava a prop. Penses en tots els maleïts recados que has de fer. En començar a apartar la roba que et vols endur i intentarla deixar tota neta i preparada per anar de viatge. En començar a pensar en què més que només la roba t’has d’endur. En fer el que allà de bon principi no faràs (revisions, anàlisis). En comprar el que allà saps que serà més car, perquè ho hauràs de comprar tard o d’hora, perquè no et pots endur en una maleta de 20 kg tot el que necessitaràs allà, perquè no és un viatge, perquè no torno d’aquí una setmana, ni dos i, sobre tot, perquè no sé ni quan tornaré. I un altre cop: “-Buh. -Aaaaah!” …i bot al cor.
Això a més de trobar-me en aquests moments sense lloc on passar la nit després de la primera setmana, en la que tindré classes durant 8 hores al dia, ideal per tenir temps per buscar altres coses… “Buh. -Aaaaaah!” …i bot al cor.
I tants bots tants bots al principi eren una murga. Sobre tot a la feina. O quan pensava en intentar fer alguna cosa de profit que requerís de la meva concentració sense fer el favor de ser prou interessant perquè la concentració se’n vagi sola. Però ara… encara ni ho sé, però tants com bots al cor son els focus d’esperança. T’enfoquen de tant en tant i veus la llum de cara i penses “ostres, tú, mira quantes coses emocionants t’esperen aquí al davant”. I omples els pulmons i respires tranquil mentre se’t desarrufen les celles (se te desfrunce el ceño), tensades pels bots al cor, i fins i tot a vegades somrius.
Ara ja és hora de començar. He de tancar tots els fronts oberts a Barcelona i començar a plantejar-me obrir-ne d’altres a Berlín.
Per cert, que el plan ha tornat a canviar una mica: després de parlar amb moltíssimes persones sobre Berlín, la opinió és que no té res a veure amb cap altra capital europea i que hi puc trobar la tranquilitat que hi busco. Així que, ja que qui no té res pot marxar quan vulgui, li donaré una oportunitat a Berlín. I si m’encisa em quedo i si no, doncs a la següent ciutat que vulgui. Alemanya té molt bons trens.
Tot un any de feina estalviat quasi al 100% s’ha de poder aprofitar per aquest tipus de coses.
Aventura, espera’m que vaig!
–
Següent: Per fi
