20 de maig de 2005
M’hi vaig acostar per casualitat, mentre m’allunyava del grup d’amics que jugavem a fet i amagar, òbviament buscant algun lloc on passar desapercebuda. I me’l vaig topar.
Era un home, o un noi, o el que fóra aquest personatge gairebé informe, gairebé incolor, gairebé impalpable. Estava perdut al mig del parc, no sabia on era i no en podia sortir. Era un perdut, semblant a tots aquells altres tan típics del parc en qüestió (llegeixi’s ‘pajeros’, yonkis i allò que s’ha donat en anomenar ‘desperdicis de la societat’). Però ell era diferent.
La meva inocència i bona fe em va dur a parlar-li en lloc de fugir corrents, a diferència de tots els altres nens que havien vist situacions semblants en els darrers anys (encara em pregunto què hi pinten nens de menys de 10 anys jugant a fet i amagar en aquell parc tan degradat, tot i que ben cert és que hi vam passar tots grans estones allà).
La meva inocència i la meva bona fe em feien preguntar-me què feia un home com aquell, amb cara de bona gent però molt cansat, darrere uns matolls. Vaig veure que s’estava medicant i vaig pensar que estaria malalt, perquè als nens malalts els posen injeccions i ell se n’estava posant una. Ell era prou gran per posar-se-la solet. Quanta admiració que vaig sentir per aquell home que, tot i estant malalt, volia passar l’estona al parc, jugant, contemplant la bellesa de Barcelona des del punt més allunyat i sa que coneixia de la ciutat: el parc de l’Oreneta. I no tenia por de posar-se la injecció! (A mi m’esporuguien les agulles, recordo haver estat fugint del metge en una sala de menys de 15 metres quadrats per tal que no em posessin la vacuna… al final sempre guanyaven ells…)
El vaig saludar i li vaig preguntar si li feia res que em quedés amb ell, ja que era un dels millors amagatalls que hi havien per la zona i ens havien dit, els professors, que si ens allunyavem molt ens trobariem a gent ‘dolenta’. Es va acabar de posar la injecció i em va dir que no passava res, que em podia quedar. Em va preguntar el nom i l’edat i que què hi feia una nena com jo en un lloc com aquell. No vaig acabar d’entendre que sigués extrany que una nena com jo estigués en un parc com aquell, amb atraccions per nens i al costat de l’escola, però igualment li ho vaig explicar. Quan vaig acabar, em va preguntar per la meva vida i li vaig explicar en curt, si és que la vida d’una nena es pot explicar d’altra manera. Jo, en part per curiositat, en part per educació, vaig preguntar per la seva vida. Potser hauria desitjat que em rescatessin, que em juressin que no era veritat, que no hi havia tanta maldat al món, potser ho hauria desitjat si hagués entès en aquell moment aquella realitat. Però vaig trigar molts anys en entendre-ho.
Era d’una terra llunyana però no fantàstica. A diferència dels nens i dels contes, no explicava el seu naixement ni l’entorn familiar. Va anar directe al començament del que recordava, directe a la història de dolor, humiliació, desamor. Havia començat molt jove i va acabar malament. Va gravar conceptes tan durs a la meva ment que mai ningú ha pogut borrar, conceptes massa dolorosos per explicar. Conceptes que no haurien d’exisitir. Jo escoltava, ell parlava. No parlava per mi, ho feia per treure de dins tot allò que mai ningú s’havia dignat a escoltar, tot aquell mal que mai no havia gosat treure, totes aquelles llàgrimes que mai no havien arribat a vessar, tota la ràbia, continguda només per aquella medecina injectada i d’altres de semblants, igualment efectives, igualment adictives.
ADICCIÓ. Adicció. Ell l’estava superant, em va dir (aleshores ja sí, parlant-me a mi). Però era dur. L’adicció era tan dura com la seva història, o més, i hi havia un cercle viciós de causes i conseqüències entre les dues. Jo no sabia què era l’adicció o què provocava, però la història era realment impactant i vaig poder fer-me’n una idea. Deia que no podia deixar de pensar en ella; ho deia tremolant en ple matí primaveral. Ho deia i ho repetia, i tornava a plorar mig amagant-se’n, avergonyit. Li vaig agafar la mà i li vaig acariciar la cara, com havia vist fer a les mares amb els nens que ploren; el vaig abraçar. Ell va deixar la vergoña a l’oblit i es va desfer en plors durant una bona estona, per després, assossegat, deixar entreveure un trist però sincer somriure, amb els ulls brillants, amb inesperada tranquilitat interior. Un paisatge que només s’enterbolia pel seu estat físic: el negre de les seves dents corcades per la medecina era el més impactant; els braços no tenien múscul, només ossos recoberts per massa pell, acabats en unes mans llarguerudes i primes, però gens àgils; els ulls enfonsats enmig de les coves, ennegrides per la manca de son i de tranquilitat.
No podia oblidar-la. No podia oblidar-la. Era el seu ídol. Aleshores vaig entendre que parlava del seu ídol i em vaig quedar amb el concepte, però no amb la paraula que havia utilitzat, que en aquell període era un sinònim en qualsevol context: l’heroïna. També va parlar de les ganes de viure i les ganes de morir, de la necessitat de morir, de la mort i de la inconsciència, de tornar a començar i fer-ho tot bé, de canviar el passat, de canviar el present i de canviar el futur, de la necessitat de morir per reviure amb més ganes. De les ganes de viure. De com n’era d’extrany el món i de si existia Déu, de si hi havia bondat més enllà de la infància, de si hi havia justicia i llibertat. Moltes filosofades. Vaig entendre només la més propera, la de Déu (tot i que les altres se’m van quedar arraconades al subconscient fins que les vaig recuperar, en un somni, durant una mala època). Els altres nens feien la comunió aquell any. Jo no podia i no sabia ben bé ni perquè, ni perquè no, només que no estava batejada i no faria la comunió. I de Déu, m’havien parlat de la seva bondat, de les seves propietats, dels seus miracles i de que “fóu el creador”.
Després d’un moment de silenci vaig recordar perquè estava allà, en aquell amagatall, i me’n vagi adonar que feia potser massa estona que hi era. Vaig acomiadar-me de l’home, que em va agraïr molt l’estona que li havia dedicat (tampoc vaig entendre perquè: des del punt de vista del món utòpic i feliç dels nens no s’entén que algú no tingui ningú amb qui parlar). Vaig marxar amb els amics, que encara buscaven a alguns amb més paciència. Mai els vaig explicar la història, com mai vaig tornar a veure a l’home, tot i que vaig tornar sovint a l’amagatall, sempre amb l’esperança de retrobar-lo. Havia començat un canvi.
La primera setmana després de l’home, els professors van estar molt contents amb mi perquè em portava bé a classe, no parlava i no saltava, ni cridava, ni corria ni esbalotava. Les preguntes que em corrien em sobrepassaven. Vaig tornar a ser qui era abans de l’home, sentint un racó de frustració cada cop que tornavem al parc.
Un dia vaig tenir un somni. Ja no era tan nena, tenia més coneixements, més inquietuds i més fonts. Ja no era una nena. Vaig recordar la història, del principi al final, paraula a paraula, i ho vaig entendre. I vaig tornar a fer-me les mateixes preguntes, i a preguntar als altres, i a replantejar-me el tot.
Un dia vaig tenir un somni i ja no el busco. Ja no busco a Déu. El vaig trobar i no em va caure bé. Hauria fet Déu a l’home i l’home a Déu perquè veiéssin que si un existia, l’altre no podia existir; si Déu era omnipotent i omniscient, sabia la història i no havia fet res per evitar-la, per tant quedava descartat que fós bo. I si per alguna qüestió s’ho havia merescut (cosa que no quadrava amb el relat, però si tot i així havia tingut alguna culpa), Déu no era tan benevolent com el pintaven, ni tan bondadós, ni tan clement, ni compassiu. I l’home existia, i la seva història era real, molt més real que la bíblia.
–
Siguiente: Sueño
