Borrón y cuenta nueva

3 Julio, 2008

Revolution

Archivado en: Canciones — bringontomorrow @ 8:56 pm

You say you want a revolution

Well you know we all wanna change the world

You tell me that it’s evolution

Well you know we all wanna change the world

But when you talk about destruction

Don’t you know that you can count me out

Don’t you know it’s gonna be

Alright, alright, alright

You say you got a real solution

Well you know we’d all love to see the plan

You ask me for a contribution

Well you know we’re doing what we can

But if you want money for people with minds that hate

All I can tell you is brother you have to wait

Don’t you know it’s gonna be

Alright, alright, alright

You say you’ll change the constitution

Well you know we all wanna change your head

You tell me it’s the institution

Well you know you better free you mind instead

But if you go carrying pictures of chairman mao

You ain’t gonna make it with anyone anyhow

Don’t you know it’s gonna be

Alright, alright, alright

Alright, alright, alright, alright

Alright, alright, alright, alright

The Beatles

Siguiente: La mala reputación

Cucussuco

Archivado en: Poemas, citas o fragmentos literarios — bringontomorrow @ 8:54 pm

El Cucussuco es…

una forma de vivir

un recuerdo (un lugar y un tiempo)

ego cucussuco, ergo sum

una grata sorpresa cuando estás escuchando música con el “random” puesto

cerveza

el recuerdo de tantos amigos que hace tanto que no veo

vivencias

el harlem y avenida brasil

libertad

multiculturalidad y diversión

un poema gráfico

y más.

Helena Arroyo (para Avenida Brasil)

Siguiente: My way, your choice

Rainy day and digressions provoked by it

Archivado en: Poemas, citas o fragmentos literarios — bringontomorrow @ 8:53 pm

Brisbane, 08/11/2004

Rain.

Lots of it.

A fresh breeze that doesn’t freeze you.

It’s not even cold.

But the city is not ready for it.

Everything is dripping,

even where it shouldn’t be.

The city is dead,

though the rain brings life to this dry area of the country.

The rain is here both needed and wasted.

Not wasted as in “not used for good”, but wasted as in “there’s no one enjoying it”.

Only cars in the street when the rain falls.

Few people walking around, either with umbrellas or running.

Running away from the rain.

As in any other city, but not as it should be.

No one has time to give theirselves to the litlle pleasures of life

like walking, happily and calmly under the rain while smiling at the sweet sensation of the raindrops touching your skin or clothes.

In a colder city… it wouldn’t be pleasant.

(Too many layers of clothing,

and the cold,

would stop you from noticing how pleasant a raindrop is, may it be a big one, or a small one)

Sweet little raindrops in your face.

Huge, heavy raindrops in your emmerald blue shirt – it’s not thick, coz it’s warm.

From the balcony of the central backpackers you see things from a different perspective.

You feel dry,

but everything around you is wet,

even the chair you’re sitting at.

You’re not anymore the main character of your life, now you’re just part a spectator.

Surely not the only one, but still, no one is going to get the same impression.

From this place, you can see a light,

and, around the light spot, raindrops – again.

Curtain shaped figure surrounding the light.

First from left to right, then falling straight to the floor, then to the left, dancing to the wind’s rythm.

You don’t feel dry anymore, and it’s getting cold.

But you’re still there,

waiting,

watching,

writing,

looking around the balcony first, then to the street.

People come out and leave again,

and leave you again with your thoughts,

your feelings,

your sensations.

And part of theirs.

Something stays;

this time: a jumper.

You put it on to get rid of the cold that has been silently invading you and your bones,

the cold that you notice only when you are already way too cold.

The jumper is not yours: later, you’ll give it back to the owner

and walk your way home in a different mood from the one you came with.

You won’t be enjoying the rain anymore.

You’ll be cold and wet, and willing to have a shower.

A shower after a rainy day.

One of the biggest pleasures.

But you’re still there,

in the balcony,

with an unknown jumper with its own life.

A life that comes up to your nostrils and provokes feelings on you.

You like the smell.

It’s not dirty, not too clean either.

It has a male body smell, mixed with tobacco and weed smoke.

And it’s comfortable.

Not the shape: it’s too big;

nor the texture: too rough when touching your skin (your t-shirt has no sleeves).

Around you, plastic white chairs written in black by the many travellers that where there before you,

just like the chair you’re sitting at.

A banch and a stool, wooden made.

The verandah.

A car plate from Western Australia and a 10 cents Euro coin from Ireland.

Towels hanging from a string,

waiting to be dried in the rain.

A bottle of Diet Home Brand Cola – refilled with water

and a smaller bottle of water,

next to some shoes, sandals.

A lifestyle: backpackers.

And you’re there, but just a spectator.

You’re not with people you know, you know just one of them,

and he’s gone.

You decide to stay there anyway,

look for some more scrap paper and keep writing.

But then,

the red paper is no longer red,

it’s white,

and kills your inspiration.

Helena Arroyo

Siguiente: Cucussuco

You’ll be the memory of a meaning soon

Archivado en: Poemas, citas o fragmentos literarios — bringontomorrow @ 8:46 pm

You are nothing but what you mean to me.

You were nothing but what you meant to me.

I shaped you, both in my brain and in reality: I saw what I wanted to see, what you aimed to be.

You pierced the limit just then, and I never thought you would and could go beyond it.

But you did.

Thus you are now nothing but treachery, lies, flies and shallowness. You, superfluous shining darkness erupting from a non-existent black hole, desperately trying to suck down the surrounding welfare to gloat over your own, intimate, lonely attempt of joy. Welfare you tried to achieve, or even reach, as many times as you failed.

Welfare I earned notwithstanding your dirty play and my fear.

Mathew Ringfellow, May 2006

Siguiente: Rainy day and digressions provoked by it

Buscant a Déu al vent del món

Archivado en: Relatos — bringontomorrow @ 8:44 pm

20 de maig de 2005

M’hi vaig acostar per casualitat, mentre m’allunyava del grup d’amics que jugavem a fet i amagar, òbviament buscant algun lloc on passar desapercebuda. I me’l vaig topar.

Era un home, o un noi, o el que fóra aquest personatge gairebé informe, gairebé incolor, gairebé impalpable. Estava perdut al mig del parc, no sabia on era i no en podia sortir. Era un perdut, semblant a tots aquells altres tan típics del parc en qüestió (llegeixi’s ‘pajeros’, yonkis i allò que s’ha donat en anomenar ‘desperdicis de la societat’). Però ell era diferent.

La meva inocència i bona fe em va dur a parlar-li en lloc de fugir corrents, a diferència de tots els altres nens que havien vist situacions semblants en els darrers anys (encara em pregunto què hi pinten nens de menys de 10 anys jugant a fet i amagar en aquell parc tan degradat, tot i que ben cert és que hi vam passar tots grans estones allà).

La meva inocència i la meva bona fe em feien preguntar-me què feia un home com aquell, amb cara de bona gent però molt cansat, darrere uns matolls. Vaig veure que s’estava medicant i vaig pensar que estaria malalt, perquè als nens malalts els posen injeccions i ell se n’estava posant una. Ell era prou gran per posar-se-la solet. Quanta admiració que vaig sentir per aquell home que, tot i estant malalt, volia passar l’estona al parc, jugant, contemplant la bellesa de Barcelona des del punt més allunyat i sa que coneixia de la ciutat: el parc de l’Oreneta. I no tenia por de posar-se la injecció! (A mi m’esporuguien les agulles, recordo haver estat fugint del metge en una sala de menys de 15 metres quadrats per tal que no em posessin la vacuna… al final sempre guanyaven ells…)

El vaig saludar i li vaig preguntar si li feia res que em quedés amb ell, ja que era un dels millors amagatalls que hi havien per la zona i ens havien dit, els professors, que si ens allunyavem molt ens trobariem a gent ‘dolenta’. Es va acabar de posar la injecció i em va dir que no passava res, que em podia quedar. Em va preguntar el nom i l’edat i que què hi feia una nena com jo en un lloc com aquell. No vaig acabar d’entendre que sigués extrany que una nena com jo estigués en un parc com aquell, amb atraccions per nens i al costat de l’escola, però igualment li ho vaig explicar. Quan vaig acabar, em va preguntar per la meva vida i li vaig explicar en curt, si és que la vida d’una nena es pot explicar d’altra manera. Jo, en part per curiositat, en part per educació, vaig preguntar per la seva vida. Potser hauria desitjat que em rescatessin, que em juressin que no era veritat, que no hi havia tanta maldat al món, potser ho hauria desitjat si hagués entès en aquell moment aquella realitat. Però vaig trigar molts anys en entendre-ho.

Era d’una terra llunyana però no fantàstica. A diferència dels nens i dels contes, no explicava el seu naixement ni l’entorn familiar. Va anar directe al començament del que recordava, directe a la història de dolor, humiliació, desamor. Havia començat molt jove i va acabar malament. Va gravar conceptes tan durs a la meva ment que mai ningú ha pogut borrar, conceptes massa dolorosos per explicar. Conceptes que no haurien d’exisitir. Jo escoltava, ell parlava. No parlava per mi, ho feia per treure de dins tot allò que mai ningú s’havia dignat a escoltar, tot aquell mal que mai no havia gosat treure, totes aquelles llàgrimes que mai no havien arribat a vessar, tota la ràbia, continguda només per aquella medecina injectada i d’altres de semblants, igualment efectives, igualment adictives.

ADICCIÓ. Adicció. Ell l’estava superant, em va dir (aleshores ja sí, parlant-me a mi). Però era dur. L’adicció era tan dura com la seva història, o més, i hi havia un cercle viciós de causes i conseqüències entre les dues. Jo no sabia què era l’adicció o què provocava, però la història era realment impactant i vaig poder fer-me’n una idea. Deia que no podia deixar de pensar en ella; ho deia tremolant en ple matí primaveral. Ho deia i ho repetia, i tornava a plorar mig amagant-se’n, avergonyit. Li vaig agafar la mà i li vaig acariciar la cara, com havia vist fer a les mares amb els nens que ploren; el vaig abraçar. Ell va deixar la vergoña a l’oblit i es va desfer en plors durant una bona estona, per després, assossegat, deixar entreveure un trist però sincer somriure, amb els ulls brillants, amb inesperada tranquilitat interior. Un paisatge que només s’enterbolia pel seu estat físic: el negre de les seves dents corcades per la medecina era el més impactant; els braços no tenien múscul, només ossos recoberts per massa pell, acabats en unes mans llarguerudes i primes, però gens àgils; els ulls enfonsats enmig de les coves, ennegrides per la manca de son i de tranquilitat.

No podia oblidar-la. No podia oblidar-la. Era el seu ídol. Aleshores vaig entendre que parlava del seu ídol i em vaig quedar amb el concepte, però no amb la paraula que havia utilitzat, que en aquell període era un sinònim en qualsevol context: l’heroïna. També va parlar de les ganes de viure i les ganes de morir, de la necessitat de morir, de la mort i de la inconsciència, de tornar a començar i fer-ho tot bé, de canviar el passat, de canviar el present i de canviar el futur, de la necessitat de morir per reviure amb més ganes. De les ganes de viure. De com n’era d’extrany el món i de si existia Déu, de si hi havia bondat més enllà de la infància, de si hi havia justicia i llibertat. Moltes filosofades. Vaig entendre només la més propera, la de Déu (tot i que les altres se’m van quedar arraconades al subconscient fins que les vaig recuperar, en un somni, durant una mala època). Els altres nens feien la comunió aquell any. Jo no podia i no sabia ben bé ni perquè, ni perquè no, només que no estava batejada i no faria la comunió. I de Déu, m’havien parlat de la seva bondat, de les seves propietats, dels seus miracles i de que “fóu el creador”.

Després d’un moment de silenci vaig recordar perquè estava allà, en aquell amagatall, i me’n vagi adonar que feia potser massa estona que hi era. Vaig acomiadar-me de l’home, que em va agraïr molt l’estona que li havia dedicat (tampoc vaig entendre perquè: des del punt de vista del món utòpic i feliç dels nens no s’entén que algú no tingui ningú amb qui parlar). Vaig marxar amb els amics, que encara buscaven a alguns amb més paciència. Mai els vaig explicar la història, com mai vaig tornar a veure a l’home, tot i que vaig tornar sovint a l’amagatall, sempre amb l’esperança de retrobar-lo. Havia començat un canvi.

La primera setmana després de l’home, els professors van estar molt contents amb mi perquè em portava bé a classe, no parlava i no saltava, ni cridava, ni corria ni esbalotava. Les preguntes que em corrien em sobrepassaven. Vaig tornar a ser qui era abans de l’home, sentint un racó de frustració cada cop que tornavem al parc.

Un dia vaig tenir un somni. Ja no era tan nena, tenia més coneixements, més inquietuds i més fonts. Ja no era una nena. Vaig recordar la història, del principi al final, paraula a paraula, i ho vaig entendre. I vaig tornar a fer-me les mateixes preguntes, i a preguntar als altres, i a replantejar-me el tot.

Un dia vaig tenir un somni i ja no el busco. Ja no busco a Déu. El vaig trobar i no em va caure bé. Hauria fet Déu a l’home i l’home a Déu perquè veiéssin que si un existia, l’altre no podia existir; si Déu era omnipotent i omniscient, sabia la història i no havia fet res per evitar-la, per tant quedava descartat que fós bo. I si per alguna qüestió s’ho havia merescut (cosa que no quadrava amb el relat, però si tot i així havia tingut alguna culpa), Déu no era tan benevolent com el pintaven, ni tan bondadós, ni tan clement, ni compassiu. I l’home existia, i la seva història era real, molt més real que la bíblia.

Siguiente: Sueño

Hoy no puedorrr

Archivado en: Banalidades — bringontomorrow @ 10:10 am

Aquí estamos, otra vez en el tajo, esta vez más acompañada, menos libre, con más trabajo y menos tiempo. Así que hoy no puedo. Y si puedo me pondré a adjuntar los relatos, descripciones y demás que me gustaron de mi otro blog, aunque no sean muchos. O aunque sean muchos.

Vaya mierda de día ayer. Qué tostón de clase. *suspiro*

Blog de WordPress.com.