S’havia quedat congelada i en lloc de podrir-se o créixer es va mantenir tal cual estava. Va trigar tant aquell any en marxar, la neu. L’any anterior havia sigut pitjor, però menys dur. Havia fet més fred, potser més temps i tot, però la primavera va arribar amb un revol clar i ràpid i el primer dia de sol va venir seguit de tants d’altres. Aquest cop la neu va arribar a principis de desembre – havia nevat abans, però no havia quallat més d’uns quants dies. A principis de març, després de quasi tres mesos sense sol i sense haver pogut veure ni una escletxa de terra, vam tenir una setmaneta que tocava les temperatures positives de tant en tant, oh, gloriós miracle. Després va tornar a nevar. Quan ja quasi no quedava neu als carrers, havien passat els homes trenca-gels i les pedretes per no relliscar començaven a ser més abundants que la neu en si, encara va tornar a nevar. És clar, vam tenir uns quants dies bons, vam poder sortir i somriure al sol i alegrar-nos ingenus creient que arribava ja, que no quedava res, que podriem tornar a caminar, a agafar la bici… Però fins a ben entrat el mes de març no ho vam poder fer.
Aquell hivern va ser molt dur. Va tenir, com tots mals tràngols, també moments de calma, de riures i somriures, però havia de ser de reflexió i no ho va ser. Bé, ho va ser a tranques i a barranques, com sempre: un dia de cada vint aconseguia pensar en tot el que no estava bé, en tot el que no volia, en que volia voler coses que no volia realment, i arribava sempre al mateix final. No sabia el que volia. A dia d’avui no ho sé encara. Els altres dinou els passava perdent el temps de les formes més tristes imaginables i sense intentar sortir del pou. Al vintè me’n cansava, endreçava l’habitació, organitzava papers i em planejava la vida de la següent setmana sabent que no seria capaç de complir-ho. Com sempre. La diferència: fins aquell moment sempre havia tingut algun tipus d’obligació que jo creia molesta però que em donava vida. Quan no tens temps hi ha tantes coses que vols fer i no pots i quan el tens no ho fas. Jo només tenia temps, molt de temps, i una apatia molt gran. Quedava amb alguns amics a vegades, amb coneguts més o menys sovint… Tampoc em venia sempre de gust, sovint em forçava a sortir amb ells sabent que si no ho feia tampoc aprofitaria per res el temps. Vaig passar tot l’hivern congelada de cervell, amb una feina que no em donava per viure i m’interessava poc, però em treia del llit i em feia posar roba de carrer. La vaig acabar deixant. I la neu encara no havia marxat.
Amb la primavera ve la novetat, el canvi, el renaixement de la mort que va ocòrrer a principis d’hivern, però l’herba era verda sota la neu. De fet semblava més sana que mai, però també en això ens enganyava aquest clima encara desconegut. L’herba va acabar marró a la setmana d’haver-se’n anat la neu i era aleshores quan moria de debò per ressuscitar tan sols la setmana següent.